Ermita de Sant Martí
Les primeres
referències documentals ens porten al segle XI, concretament el 18 de març del
1027 en que “Ega” fa donació al Monestir de Sant Cugat de l’alou que posseeix a
Tiana, “et ipsa ecclesia qui ibi est fundata s.Martini,…Que est hec omnia in
chomitatu Barch, in Maretima, in parrochia de Tizana”, en el lloc denominat
“Monistrolo” , si be la seva construcció és anterior. Per referències
documentals, consta que a finals del S. XI per aquests voltants també existia
una capella dedicada a Santa Susanna.
Pot ser que fos aquesta mateixa que hagués canviat d’advocació, si bé
segurament es tracta de dues esglésies diferents: la de Santa Susanna, que
probablement estaria situada a prop del Pla de Montgat, ja que l’any 1098, en
un decret del papa Urbà II, la de Sant Martí
ja es confirma amb aquesta
advocació. Cal dir que des del S. XVI al
XVIII els terrenys que envoltaven l’ermita, eren coneguts amb el nom de Sant
Martí així com la riera d’en Font era coneguda com a Riera de Sant Martí.
El fet que aquesta església tingués el seu propi
cementiri ens fa suposar que, anteriorment a la consagració de l’església
parroquial de Sant Cebrià de Tiana, el de Sant Martí fos utilitzat com a
cementiri parroquial. A partir d’aquesta consagració la nostra gent era
enterrada al cementiri de la Parròquia (actualment Església de Ntra. Sra. de
l’Alegria) i el de Sant Martí solament era utilitzat pels qui estaven de pas,
així com pels soldats del Castell de Montgat. També hi foren enterrats els montgatins víctimes dels assassinats
comesos pels francesos el dia de Corpus del 1808. El darrer enterrament fou d’una víctima
d’accident al Camí Ral, l’any 1814.
D’altres celebracions religioses es feien a la
Parròquia de Sant Cebrià de Tiana, tret d’algun casament a la Capella de Sant
Joan del Castell de Montgat, fins a la consagració de l’església parroquial de
Sant Joan i Santa Maria de Montgat, l’any 1857. L’últim casament del que es té
constància a Sant Martí abans de la
seva privatització fou l’any 1836.
L’any 1854,
després d’haver estat abandonada durant uns anys, en Pere Font i Gallifa,
propietari aleshores de Can Galceranet, va demanar autorització per tornar a
obrir el culte a la capella, amb l’advocació de la Mare de Déu del Pilar. A partir d’aquestes dates, l’església de Sant
Martí va restar integrada dins la finca de Can Ribas, i utilitzada solament
pels propietaris fins que, amb la conversió d’aquesta finca en la urbanització
del “Turó del Mar”, la capella romangué tancada dins el recinte del Club de
Tenis. Finalment, la construcció de
l’Autopista B-20, que posava en perill la integritat d’aquest monument, va
aglutinar un conjunt de persones i entitats que varen aconseguir que aquesta
passés a ser pública i, un cop restaurada, servís per a la seva activitat
primitiva. Així després de la seva nova
benedicció el 1997, el 13 de juny del 1998 s’hi va celebrar de nou un casament. 
La
capella de Sant Martí de Montgat consta d’una sola nau d’uns 5,35 metres de
llargada per 4,10 d’amplada, coberta a dues vessants amb el carener
perpendicular a la façana principal i un absis semicircular amb una finestra
d’arc de mig punt. El portal, d’arc de mig punt adovellat, de 80 cms.
d’amplada per 1,70 metres d’alçada, està situat al mur de ponent i a sobre hi
ha una petita finestra de pedra carejada i un campanar d'espadanya. Les dues
finestres són practicables amb vitralls al·legòrics del Sant. El parament exterior és de carreus escairats
de petites dimensions, excepte les cantonades, on són més grans. El sostre és de volta de canó, de pedra. Actualment a l’interior de la església hi
podem admirar dues remarcables obres de l’artista badaloní Domènec Giró i
Duran: Presidint l’altar una reproducció
de la creu romànica del S. XI, coneguda com la Majestat Batlló i a la paret
lateral una imatge de Sant Martí pintada sobre fusta, reproducció del fragment
d’un frontal d’altar de finals del S.XI procedent de la església romànica de
Sant Martí d’IX. Els originals
d’aquestes dues obres es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya. També els vitralls són obra del mateix artista.
ABERLARD CHIMISANAS JULIÀ
