Viure amb la persona estimada és un compromís de vida; formar una llar, gaudir de la presència dels éssers fruit de l’amor compartit, és una il·lusió, una vocació que l’home i la dona porten en la profunditat del seu cor: la vocació al matrimoni, a establir una comunitat de vida i amor.
El procés que hi porta no és complicat, però té la seva importància. És indispensable preparar-lo, perquè el dia en què un home i una dona decideixen unir definitivament les seves vides sigui de veritat un pas conscient, madurat, motivat per l’amor que els ha fet avançar i superar les dificultats pròpies d’aprendre cada dia a donar i a rebre.
És possible si els promesos saben dialogar; obrir-se l’un a l’altre amb sinceritat i confiança; acollir-se a mesura que es comuniquen amb profunditat, autenticitat i sense engany, les seves vides. És un procés en el qual el diàleg té un paper important. Dialogar significa escoltar sense prejudicis, comprendre l’altre des del seu mateix interior, esforçar-se a entendre les seves opinions, el per què de les discrepàncies, i enfortir-se més a partir del que els uneix. La pròpia família pot ser la gran escola on aprendre les virtuts i valors de la nova família que es vol fundar. L’amor rebut dels pares, tot i que avui la vida i experiència de les persones grans no sembla ser molt valorada, pot aportar moltes vivències i exemples d’entrega i de sacrifici heroics, com a llocs de referència i ajut per a moltes situacions de la vida. El cercle d’amics amb els qui es comparteixen joies i dificultats, és un mitjà que ajuda també a madurar en les pròpies opinions i a descobrir la importància de saber superar les normals dificultats a través de l’autèntic diàleg, que evita tancar-se sobre un mateix. L’Església, s’ofereix per acompanyar els joves promesos en aquest procés tan important de la vida, convidant-los a fer una reflexió per a descobrir tota la riquesa del matrimoni cristià. Aquesta reflexió es pot fer de moltes maneres.Casar-se per l’Església no és cercar una justificació per a viure junts; és voler viure l’amor i des de l’amor. Ara bé, els cristians no tan sols tenim un exemple del que és l’amor i com s’ha d’estimar, l’entrega fins a la mort de Jesús, sinó que la riquesa del seu amor arriba, ve a l’encontre dels esposos a través del sagrament del matrimoni, que, viscut des de la fe, embolcalla tota la vida conjugal com a manifestació del mateix amor de Déu.
Per a fer comprendre, descobrir i viure-ho en el futur, l’Església ofereix diverses possibilitats: acollides, trobades, diàlegs.
Què cal fer per casar-se a l’església?
Quan decidiu casar-vos a l’església heu d’anar a
la pròpia parròquia. Allà us informaran del passos a fer. Anar a la parròquia,
és més important que saber quin serà el restaurant, el fotògraf, o fins i tot
la mateixa església on us voleu casar. Els papers que necessiteu són molt pocs:
la fe de baptisme i la partida de naixement, de tots dos. Tenen una caducitat
de sis mesos, perquè en les partides hi ha unes notes marginals que poden ser
importants a l’hora de casar-se. En principi no són necessaris més papers. En
alguns casos us poden demanar algun certificat de solteria i dos testimonis que
testifiquin que sou solters, si és que heu canviat de residència. Hi ha
promesos que reserven amb molt de temps dia i hora a la parròquia que es volen
casar. A vegades ens deixem portar per la moda de buscar “llocs bonics” en
detriment de la mateixa celebració de la fe. L’ideal és casar-se allí on s’ha
crescut com a cristià, en el sí de la comunitat amb la qual se celebra
l’eucaristia. Si ho feu així difícilment tindreu dificultat de trobar lloc i
dia per a casar-vos. També ho podeu fer a la parròquia en la qual anireu a
viure. Pot ajudar molt als esposos a pregar i participar de l’eucaristia on
uniran les seves vides. No us deixeu portar per les modes. Heu d’intentar que
la celebració del casament, vosaltres i tots els convidats, els qui formareu
l’assemblea, pugueu participar en la pregària, en el cant, i us sentiu
acompanyats espiritualment. Que sigui una celebració de fe, de l’amor de Déu
que rebeu, us doneu i voleu viure. És cert que és una celebració festiva, però
eviteu convertir-la en un audició de cançons amb solistes, que poc o res tenen
a veure amb el sagrament del matrimoni. El mateix es pot dir de les flors. Una
cosa és que l’església estigui adornada, una altre omplir-la de tanta flor que
dificulti tenir consciència que trobar-se en un lloc de pregària, i contradigui
la certa austeritat que ha d’haver-hi en tota celebració religiosa. Hi ha un
punt, molt difícil de concretar, i és: quan costa casar-se a l’església?. Hi ha
parròquies que demanen una quantitat no pas petita. Les causes són moltes: les
despeses de manteniment: personal, llum, neteja, etc. Pot estar justificada o
no. Ara bé, en principi la majoria de parròquies no demanen cap estipendi
concret. Es deixa segons les possibilitats i generositat dels nuvis. Les
despeses de la boda són elevades: vestits, flors, fotografies, banquet, viatge,
regals, etc. Es demana que l’església, aquell dia,
estigui bonica, neta, disponible i atengui adequadament a les persones. El que
s’ofereix no rarament, no arriba a les despeses que costa un convidat. No és
estrany comprovar que es gasta més en flors que en l’ofrena que es fa a
l’església. L’església no cerca diners, però hem de ser els cristians qui ens
responsabilitzem del que necessita per a la seva missió: evangelitzar, acollir
els més pobres, pagar amb justícia a les persones que hi treballen. En aquest cas heu de presentar-vos a la parròquia de la part catòlica. La persona que us acollirà us indicarà els passos que heu de seguir.
Voler casar-vos pel ritus catòlic significa que, la vostra fe us porta a reconèixer que en tota situació conjugal hi ha una presència de Déu que conforta i anima tot creixement humà i espiritual.
El casament amb un no "catòlic" pot ser amb una persona que participa de la fe en Jesucrist i està batejada, és a dir, que és "cristiana", o amb una persona no cristiana, que pertany a una altra religió: musulmana, budista, etc., o senzillament una persona que no confessi cap creença religiosa.
L’Església no s’oposa al matrimoni entre un "cristià" i un "cristià-catòlic"; fins i tot es poden obrir possibilitats d’un diàleg ecumènic, unint-se a la pregària conjunta, participant en els diàlegs intraeclesials, etc. Ambdós vetllaran per la transmissió de la fe en Jesucrist, i han de donar testimoni de vida cristiana. Els fills, en aquests casos, no tenen per què viure una fe insegura o relativa. En la preparació al matrimoni l’Església demana a la part no "catòlica" que no posi inconvenients a l’educació catòlica dels fills i que tingui el convenciment que el matrimoni és un compromís de vida indissoluble, tal com Jesús proposa a l’Evangeli.
En el cas que una part no sigui cristiana, se li demana que en la futura vida conjugal no posi inconvenients a la part catòlica de poder practicar amb llibertat la joia de la fe, de viure i treballar, per fer del seu matrimoni una comunitat de vida i amor.
Algunes religions poden presentar exigències de futur en quant l’educació dels fills o en la mateixa concepció de la igualtat de drets i deures dels contraents. Aquest fet demana un seriós procés de maduració de la part catòlica, per tal que no sorgeixin problemes en el futur, importants, que puguin condicionar la persona catòlica o la mateixa educació humana i cristiana dels fills.
En el cas que una de les parts es declari atea/agnòstica , almenys ha de comprometre’s a respectar i no posar dificultats a l’exercici de la fe de l’altra part, a no oposar-se a l’educació cristiana dels fills i a acceptar la indissolubilitat de la vida conjugal.
En tots aquests casos cal demanar que el Bisbe concedeixi un permís per a contreure matrimoni.
És més senzill si no esteu vinculats per un altre matrimoni canònic; en altres paraules: si esteu units tan sols pel matrimoni civil. En aquest cas, cal que presenteu les respectives partides de baptisme a la parròquia. És bo i recomanable que prepareu la celebració litúrgica degudament. Pot ser un moment molt interessant per a descobrir tant la riquesa que aporta a la vostra vida el sagrament del matrimoni com la valoració i la consciència del que ha estat la vostra vida i com heu arribat a madurar fins a demanar la vostra més plena vinculació a Jesucrist volent viure i ser signe del seu amor envers l’Església, tot disposant-vos també a la recepció dels altres sagraments. L’Església us acompanya, us felicita i s’alegra del vostre nou i definitiu compromís.
En aquest cas caldrà discernir la situació anterior de la persona
divorciada. En principi, però, cal dir que tot matrimoni comporta un compromís
per sempre. Si la persona divorciada no és creient o pertany a una confessió
cristiana no catòlica i estava casada legalment, segons el dret i la llei
natural, l’Església afirma que tal matrimoni és indissoluble i per sempre; per
tant no pot contreure un nou matrimoni canònic. Si la persona divorciada és
catòlica, i estava casada canònicament, l’Església creu que no té poder ni
facultat per a acceptar-la a un nou matrimoni. El seu matrimoni és per sempre.
Si la persona és catòlica, però divorciada d’un anterior matrimoni civil,
l’Església l’acceptarà a un nou matrimoni perquè no reconeix com vàlid, per a
un catòlic, el matrimoni contret tan sols civilment, perquè tot matrimoni és
alhora sagrament. Ara bé, si aquesta persona té deures importants derivats de
l’anterior matrimoni civil, com l’atenció i cura de fills, l’Església li
demanarà que el nou matrimoni no vagi en detriment dels drets dels més dèbils,
per exemple, dels fills que encara necessiten de la seva atenció.
El meu promès, o la meva promesa, i jo som parents
S’han establert normes que dificulten, a vegades impedeixen i, en cap cas, accepten com a vàlid el matrimoni dels qui són parents en línia recta, és a dir entre germans. A partir d’aquí, però, es pot donar el cas que els promesos tinguin un parentiu més o menys proper. Si els promesos són cosins germans, hauran de demanar permís al Bisbe per a poder-se casar. Els motius són més d’ordre mèdic que religiós, a la vegada que hi ha un cert pudor a la societat que més aviat tendeix a no crear noves famílies a partir de parents molt pròxims.
