VESTEIX-TE D’ALEGRIA, CRIST HA
RESSUSCITAT, AL·LELUIA!
Estimats
germans i germanes, feliç Pasqua a tots.
La resurrecció de Crist
ha de ser la nostra pròpia resurrecció; estem cridats a viure en una Pasqua
interminable, perquè aquesta és la nostra meta. No és la malaltia i la mort, sinó la resurrecció i la vida.
Comencem
avui a viure la Resurrecció! Us proposo una guia seguint la resurrecció de Crist
Nostre Senyor. (Us convido també a llegir-lo en castellà, a l’apartat de la
Renovació Carismàtica Catòlica del nostre web, el tema del mes d’abril: AL CENACLE AMB JESÚS RESSUSCITAT.)
1. UNA PASQUA INTERMINABLE:
Pasqua és la gran festa
cristiana, és com celebrar el nostre aniversari o l’acabament de la carrera o
el triomf desitjat. La Pasqua és l’experiència que més identifica els
cristians. Som els que creiem en la
vida, els que esperem més vida, els que adorem el Déu de l’amor i de la vida. Sabem
que la tomba tremolosa i freda va esdevenir un roser, primavera incontenible.
Sabem que les lloses sepulcrals poden ser remogudes. Sabem que la mort no és
res, o és molt, sí, un pas alliberador.
On esperàvem trobar un cadàver trobem una foguera viva —les teves brases i les
teves nafres enceses.
Pasqua significa llum poderosa que pot curar totes les nostres
cegueses. Significa que el dia va vèncer a la nit, que l’estel del matí no
s’apaga. Significa que tots volem i podem ser llum, perquè la flama ressuscitada pot encendre el nostre esperit.
Pasqua
significa que tots els desitjos humans poden ser saciats amb l’aigua de
Jesucrist, la que va oferir a la samaritana, l’aigua que sacia la nostra set
definitivament i salta fins a la vida eterna. L’experiència de Sant Ignasi
d’Antioquia: «El meu amor està
crucificat i no queda ja en mi foc que busqui alimentar-se de matèria, sí, en
canvi, una aigua viva que murmura dins de mi i des de la intimitat em diu: Vine
al Pare» (Rm VII, 2). Pasqua és saciar el nostre desig de Déu, perquè descansi el nostre cor inquiet.
Pasqua
significa un amor victoriós que salva de la mort. Significa que l’amic no abandona
l’amic, ni tan sols en els moments angoixants de la mort: ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. No hem
de tenir por de res. Totes les nostres pors es polaritzen i es concentren en la
por a la mort.
«La
mort, sempre el temor a la mort... (Els pacients) manifesten la seva por a la soledat, a la decrepitud, al fracàs, a la
nit, però en realitat només existeix una por, la por a la mort, davant la qual
totes les altres pors encobreixen la gran temença, la vertadera» (ANTONIO
GÓMEZ RUFO, Los mares del miedo, Ed.
Planeta, 2002).
L’home
de la Pasqua sap que l’amor de Déu, manifestat en Jesucrist, és més fort que
res, i que res, ni tan sols la mort, pot separar-lo d’ell (Rom 8, 38-39). A
la vida no mana la mort sinó l’amor. Les claus de la vida les té Crist, no la
mort. I les claus de la mort les té Crist, no l’infern. I les claus de l’infern
les té Crist, no Satanàs.
Pasqua és llibertat i alegria. Lliure
és la persona que estima i ja no té por. Totes les nostres afeccions i els
nostres lligams han estat cremats en la foguera de l’esperit de Jesucrist. On hi ha l’esperit de Jesucrist, allà hi ha
llibertat. I gran alegria, perquè l’esperit de Jesucrist és el gaudi de
Déu. La Pasqua és obra de l’esperit. «Vesteix-te d’alegria... purifica el
teu cor de la tristesa i viuràs per a Déu» (HERMAS, Pastor).
Pasqua
és santedat, la vida nova de
Jesucrist ressuscitat, la vida de l’Esperit Sant. El nostre pecat va quedar a
la creu, va quedar al sepulcre. Hem estat rentats amb l’aigua i la sang del
costat de Crist. Ara, «lliures del pecat i esclaus de Déu, fructifiqueu per
a la santedat» (Rom 6, 22). «Hem mort al pecat perquè visquem una vida
nova» (Rom 6, 2-4). «Celebrem la Pasqua no amb el llevat vell (llevat de
corrupció i de maldat), sinó amb els pans àzims de la sinceritat i la veritat»
(1Co 5, 8). L’home pasqual no és terrenal ni materialista, no és «carnal», aspira
als béns de dalt, els béns a la vegada elevats i íntims, els que
veritablement humanitzen.
«Senyor Jesús, fes-nos entendre que
arribem a la plenitud de vida en morir incessantment a nosaltres mateixos i als
nostres desitjos egoistes. És únicament en morir amb tu quan podem ressuscitar
amb tu» (Mare Teresa).
Pasqua és esperança i compromís. La
Pasqua no només mira cap al passat. La Pasqua no ha acabat, ni acaba. Crist
segueix ressuscitant. Per això celebrem la Pasqua cada any, cada diumenge, a
l’eucaristia. I la celebrem amb el cor cada cop que curem una ferida de mort,
cada cop que renovem la nostra vida. Cada dia podem ressuscitar una mica més en
nosaltres. Cada dia podem fer créixer la resurrecció del món.
Per això la Pasqua és compromís de la
lluita contra la mort. Hem de continuar repetint, com Jesús al sepulcre de
Llàtzer: traieu la llosa. Traieu tota opressió i tota injustícia; surt
fora, surt de la teva presó i la teva marginació; deslligueu-lo i deixeu
que camini, que sigui lliure, que sigui persona, que pugui créixer i donar
fruit. Crist, en la seva resurrecció, va anticipar el futur, però nosaltres hem
d’anar omplint el present de futur, sembrant llavors de vida, ajudant Jesús a
ressuscitar, els seus col·laboradors pasquals i els seus testimonis.
2.
PASQUA FLORIDA:
La
Pasqua sona bé i cas amb totes les coses boniques que coneixem, com ara la
llum, el perfum, la flor... Pasqua és pintar de color tota la vida.
La Pasqua és llum, molta llum, però no
enlluerna, sinó que alegra. Una llum que venç les tenebres, i que no
s’extingeix. «Mireu a Crist com un estel
que brilla a la nit fins que l’alba comença a despuntar i el dia es lleva als
vostres cors» (2Pe 1, 19). Els pares van escriure pàgines molt maques sobre
Crist ressuscitat, «el dia sense ocàs». El germà Roger es pregunta: «Em pregunto per què aquesta confiança en
Crist que ve a il·luminar la nostra nit és tan essencial per a mi. I m’adono
que aquesta confiança té a veure amb una experiència de la infància», quan
el seu pare li ensenyava el cel per descobrir l’estel del pastor que van veure
els Reis d’Orient.
La Pasqua és perfum, perquè és el
triomf de l’esperit, perfum de Déu. Jesús va ser ungit per Maria amb nard
exquisit abans de morir, com anunciant la seva mort. També va ser ungit per
Nicodem amb una barreja de mirra i àloe després
de morir. Les dones volien untar-lo de nou amb aromes que havien preparat, passat el descans sabàtic, en llostrejar el primer dia de la setmana.
Però abans que tots s’havia avançat l’Esperit Sant, que el va ungir i el va
perfumar fins al fons «amb oli d’alegria»
i santedat (Sal 44, 8-9). Una persona així oliada no pot ser mai pastura de
corrupció.
L’home
pasqual és el que es deixa contagiar i impregnar d’aquest perfum de Crist, «perquè nosaltres som per a Déu la bona olor
de Crist» (2Co 2, 15). Siguem també bona olor, perquè no som llevat vell,
perquè no queda en nosaltres res de corrupció, perquè hem estat «rentats i consagrats... en l’esperit del
nostre Déu» (1Co 6, 11). Bona olor de Crist perquè podem oferir els
assaonats fruits de l’esperit.
«Jesús, ajuda’ns a infondre el teu perfum
allà on anem. Inunda les nostres ànimes amb el teu esperit i amb la teva vida.
Penetra i posseeix tot el nostre ésser, del tal manera que les nostres vides no
siguin més que una irradiació de la teva. Resplendeix a través de nosaltres i
sigues de tal manera en nosaltres que tota ànima que tu ens facis trobar pugui
sentir la teva presència en nosaltres» (Mare Teresa).
La Pasqua és flor, una prodigiosa
floració. Crist ressuscitat és la flor de la Humanitat. «Brollarà una renovació del tronc de Jessè, un brot florirà de la seva
arrel. Sobre ell posarà l’esperit del Senyor» (Is 11, 1-2).
El polze, flor per
a l’ajuda. Perquè tots els seus germans demanen la seva col·laboració.
L’índex, flor
d’orientació, de cerca i consell.
El cor, flor
d’amor, que a tots sosté i consola.
L’anular, flor de
compromís, de fidelitat i de delicadesa.
El dit petit, flor
d’humilitat, d’abandó confiat, de senzillesa de cor.
3.
PASQUA S’ESCRIU AMB...
Pasqua
s’escriu amb P, segons el conegut muntatge: El nen que va perdre la P de Pasqua.
S’escriu,
efectivament, amb P de pau, el fruit
pasqual més bonic. Una pau entranyable, superadora, creativa, contagiosa. Oh, Crist, contagia’ns de la teva pau!
S’escriu
amb P de perdó, el triomf de la
misericòrdia. Pere serà perdonat amb tres confessions d’amor. Quina pena que
Judes es pengés! Oh, Crist,
embolcalla’ns amb la teva mirada comprensiva i compassiva, fes-nos capaços de
perdonar!
S’escriu amb P de primavera, és la vida puixant i victoriosa sobre el dur i
lleig hivern de la mort. És anunci de més vida, primícia del que esperem,
fonament de la nostra esperança. La pasqua és flor i espiga, simfonia i al·leluia incessant. Oh, Crist, dóna’ns l’alè de la teva vida i
revesteix-nos de la teva bellesa!
Pasqua s’escriu també amb A.
Amb A d’amor, més fort que la mort. En lliurar la seva vida, l’amor la
va vèncer per sempre. Oh, Crist,
enamora’m, fes-me un batec del teu cor!
Amb A d’amistat, retrobament dels amics, compartició del pa i la
paraula, treball conjunt i somnis conjunts, i Crist sempre al mig. Oh, Crist, queda’t amb nosaltres!
Amb A d’alegria, perquè la tristesa també va ser derrotada, com a
aliada de la mort. El patiment va ser guanyat per la redempció per a la Pasqua.
El patiment serà pasqual. Oh, Crist,
dóna’m el fruit pasqual de l’alegria i sigui jo testimoni!
Pasqua s’escriu també amb S de salvació, amb C de compassió, amb U
d’utopia realitzada. Pasqua és alfa
i omega, s’escriu amb totes les lletres de l’abecedari. Oh, Crist, fes-me esdevenir una lletra de Pasqua!
4. UNA NOVA CREACIÓ:
La
Pasqua és una nova creació. Crist ressuscitat és l’home nou, el nou Adam,
perfecció consumada, bellesa inigualable, alfa i omega de la creació. Ara tot
ha de començar a ser nou: l’aigua, el foc, l’oli, el vi i el pa. Una tornada al
paradís. I l’home ha de començar a renovar-se i embellir-se fins que aparegui en
ell la imatge de Jesucrist, una nova humanitat.
El
que va fer canviar el món no va ser una gran revolució, una batalla decisiva,
una llei nova, una prolongació de drets o un descobriment o invent de la
ciència. El que va fer canviar el món va ser el Crucificat. La creu és la fi del món, el de la mentida, la
violència i la injustícia. Aquest va ser el veritable terratrèmol que es va
produir en morir Jesús, un terratrèmol de valors. La mort va ser vençuda, per
això els sepulcres es van obrir. I el vel del temple es va esquinçar perquè la
divinitat va obrir les seves portes de bat a bat. Són signes d’una cosa que
acaba i una cosa que s’inaugura. A la
creu va ser aixafada la serp i de la creu s’obren altres fonts, les de la
gràcia i l’esperit.
Però qualsevol pot preguntar: on
hi ha aquest canvi? El pecat continua sent fruit amarg i abundant en l’home. La
serp continua coronada de poder i plena de verí. El món és tan vell i corromput
com sempre.
Diem
que aquestes realitats noves, que es manifesten en Jesucrist ressuscitat, són
llavors que hem de conrear en cada home, en cada poble i en cada pam de la
terra. La resurrecció de Jesucrist és
l’anticipació de totes les resurreccions i de totes les renovacions. Per
això la Pasqua és a la vegada festa i compromís. Hem de continuar trepitjant la
cua de la serp.
La
primera renovació s’ha de fer en el cor de cada creient. Tothom que celebra la
Pasqua ha de morir al pecat i vestir-se de l’home nou. Tant de bo es fes d’una
vegada i per sempre. Sabem que no és així. El
procés de resurrecció i de cristificació és progressiu i permanent.
El mateix podem dir de la
comunitat cristiana, de cada poble creient, de l’Església en general. Les
primeres pàgines de l’Església s’escriuen de manera neta i brillant, de manera
que l’Església apareix com a model que cal seguir. Els apòstols són homes ressuscitats que donen testimoni de la
resurrecció. Els primers deixebles i grups de creients són admirables per la
seva llibertat i valentia, per la seva netedat de vida, per la seva generositat
i caritat, per la seva comú-unió.
Trobem exemples maquíssims, no
només en els Fets dels Apòstols —idealitzats, sens dubte—, sinó també en els
primers escriptors cristians. Vegem-ne tres testimonis del segle ii.
a) «S’estimen
els uns als altres i no menyspreen les vídues, deslliuren l’orfe de qui el
tracta amb violència; i qui en té, dóna sense enveja a qui no en té. Tan bon
punt veuen un foraster, l’introdueixen a casa seva i s’alegren per ell com per
un veritable germà... I si entre ells hi ha cap pobre o necessitat i ells no
tenen abundància de mitjans, dejunen dos o tres dies per satisfer les mancances
del necessitat» (ARISTIDES, Apologia, XV, 2).
b) «Els que abans ens complaíem en la dissolució,
ara abracem només la castedat... Els que estimàvem per sobre de tot els diners
i l’augment dels nostres béns, ara el que tenim ho posem en comú i en donem una
part al necessitat; els que ens odiàvem i matàvem els uns als altres i no
compartíem la llar amb els que no eren de la nostra raça, per la diferència de
costums, ara, després de l’aparició de Crist, vivim tots junts i preguem pels
nostres enemics» (S. JUSTÍ, I Apología 14, 2-4).
c) «Però
per dir-ho breument, allò que és
l’ànima al cos són els cristians al món... Tal és el lloc que Déu els va
assenyalar i no els és lícit desertar-ne» (Carta a Diogneto VI, 10).
Estem
cridats a ser, efectivament, l’ànima del món. Estem cridats a elevar el món, a
purificar-lo i encendre’l, a pacificar-lo i unir-lo. Estem cridats a lluitar
contra la vellesa del món, contra els vells dimonis de la violència i la
injustícia, de l’odi i la desunió. Estem cridats a donar testimoni, amb la
nostra paraula i el nostre exemple, de la nova realitat de la resurrecció i
possibilitar la presència de Crist enmig
del nostre món.
5.
JESÚS AL MIG:
En fer-se fosc aquell dia. Fosquejava
aquell dia també a l’ànima dels deixebles. Recordaven el que havia succeït amb
tristesa i amb una profunda desil·lusió. Ara no sabien què fer ni on anar. De
moment eren allà, a la casa de sempre, però amb les portes ben tancades, perquè tenien molta por.
I aleshores va aparèixer Jesús. En
entrar Jesús es va fer de dia. Jesús va esdevenir veritat, va esdevenir pau, va
esdevenir do. Amb la seva presència ressuscitada torna a aquells homes la
seguretat i l’alegria. Amb la seva presència ressuscitada contagiarà els seus
deixebles de la seva resurrecció.
I es va posar enmig d’ells. El primer
que vol Jesús és crear comunitat. Que els seus deixebles estiguin units al
voltant seu. Jesús sempre enmig de cada grup que creu i que estima. On dues o tres persones es reuneixen en nom
meu, allà hi sóc jo al mig. Al mig està Jesús unint, alegrant, pacificant.
És el punt de referència de tot creient, el llaç d’unió de tot deixeble, la
força vivificadora de tot cristià.
La seva presència pacifica: «Pau a
vosaltres», No una pau qualsevol, com la que nosaltres intentem i coneixem,
sinó una pau divina, una pau íntima i integral, una pau respectuosa i
integradora, una pau laboriosa i creativa.
La seva presència perdona, davant d’ell
et sents perdonat, et sents acceptat. Jesús perdona els seus deixebles, sense
paraules, i els ofereix el do i el poder de perdonar: «Als que perdoneu». Les relacions humanes comencen a ser noves. Ja
no estaran marcades per la rivalitat, el ressentiment i la venjança. sinó per
la comprensió, la compassió i el perdó. Per això l’Església ha volgut designar
el segon diumenge de Pasqua com el de «la
Divina Misericòrdia».
La seva presència vivifica. El signe
pasqual més important és l’efusió de l’Esperit Sant, que vivifica. Jesús dóna
alè al seu esperit sobre els deixebles i els omple de vida nova. Aquest esperit
és el que fa possible la Pasqua cada dia.
6.
BENAURATS ELS QUE HI CREGUIN SENSE HAVER VIST:
És
una benaventurança que es repeteix a l’Evangeli. Apareixen molts personatges, a
més de Maria, que arriben a emocionar Jesús per la grandesa de la seva fe. Els
deixebles també hi van creure, però van necessitar més proves. Sobretot Tomàs,
que exigia la constatació de les nafres.
Benaurats
els apòstols que van veure i hi van creure. En van veure una part i van creure
tot el misteri. Benaurat Tomàs que va palpar les nafres i hi va creure.
Secretament l’envegem. Qui pogués veure el rostre meravellós de Jesús, escoltar
les seves paraules enceses i tocar les seves ferides resplendents! Seria un
autèntic Tabor. Bé podien aquells testimonis transmetre la seva experiència
pasqual: «El que hem vist amb els
nostres ulls, el que vam contemplar i van tocar les nostres mans sobre el Verb
de la vida» (1Jn 1, 1).
Però
la fe no hauria de necessitar tants arguments. La fe no ve dels sentits ni
tampoc de la raó. Es pot veure i no creure-hi, es pot palpar i quedar fred,
molts el van veure, el van escoltar, però van oblidar la seva figura i les
seves paraules. La fe ve més pel camí del cor. Per això afirmava Jesús: «Benaurats els que hi creguin sense haver
vist». I Pere felicitava la segona generació cristiana: «No heu vist Jesucrist i l’estimeu, no el
veieu i hi creieu» (1Pe
1, 8).
No
hem vist Jesucrist, però sentim la seva presència. La fe ens mostra on podem
trobar-lo. No veiem Jesús, però en rebem constantment l’alè i la força. Per
això, encara que no el vegem, l’estimem.
No
palpem les seves nafres, però la fe ens les apropa. Les nafres de Crist són
allà, doloroses i multiplicades, en tants i tants germans nostres, marcats pel
dolor, al cos o a l’ànima, veritablement estigmatitzats. Si tenim fe, els
acollirem i els cuidarem i els estimarem com a Crist, encara que no el vegem. I
si la fe és gran, exclamarem com Tomàs: «Senyor
meu i Déu meu!».
7.
DE LA POR I EL DUBTE AL RECONEIXEMENT I LA MISSIÓ:
Plens de por. Així estaven els
deixebles abans de l’experiència pasqual. La por expressa la negativitat
humana, la manca de llibertat i de confiança. I amb la por, el dubte, la
tristesa, la soledat. Són lloses enormes que oprimeixen el cor humà,
anunciadores de la mort.
Però
les coses van canviar des que Jesús va començar a donar proves de la seva
presència ressuscitada. Les dones, especialment
Magdalena, van ser les primeres a donar el toc d’esperança. Com pot ser?
Coses de dones? Després va ser Pere, la Roca, el que confirmava la sorprenent
notícia. Després els deixebles d’Emmaús, una trobada per ser filmada.
En
això estaven. Cleofàs i el seu company estaven passant als deixebles la
pel·lícula del que havia succeït, amb suspens. «Caminava amb nosaltres, però no
ho sabíem. Ens parlava com a amic i com a mestre. Les seves paraules encenien
els nostres cors, però no el reconeixíem. Va acceptar la nostra invitació per
quedar-se amb nosaltres, cosa que vam considerar una benedicció, perquè ens
resultava difícil separar-nos d’Ell, però encara no sabíem veure ni comprendre.
Quan va seure a taula per sopar amb nosaltres, va prendre el pa, i va pronunciar la benedicció, el va partir i ens
l’anava donant. Va ser aleshores quan el vam mirar, ens vam mirar, i el vam
reconèixer. Era el gest inconfusible del Senyor, el de tants àpats i el de
l’Últim Sopar. Ens semblava entrar al misteri, a la fracció del pa. Vam voler
abraçar-lo, cridant i plorant emocionats, però va desaparèixer.»
Tots
els deixebles estaven sent captivats pel seu relat. Assentien i entenien. Però
els semblava massa bonic. Com pot ser veritat aquest somni? No podria ser tot
un conjunt d’al·lucinacions contagiades? Però no, Simó també ho havia vist.
Simó no és un il·lús. Ha de ser veritat!
En aquesta conversa colpidora
es trobaven (n’eren onze, més els dos d’Emmaús), quan Jesús es va presentar enmig d’ells. I
l’estança es va omplir de llum. No era màgia, no eren focs artificials, ell era
allà i repetia la seva salutació: «Pau,
pau a vosaltres».
Jesús devia riure en veure la
cara d’espant que feien. No estaven acostumats a aquestes experiències tan
noves, tan de cel, experiències transcendents i transformadores. Els havia
agafat de sorpresa. Que potser era una
fantasma? També Pere i els d’Emmaús reien, perquè ja anaven aprenent.
Jesús s’esforçava per
tranquil·litzar-los. Primer eren les paraules, després els signes i els gestos:
—
No us alarmeu. Fixeu-vos en el que us dic. Fixeu-vos en el to
de la meva veu. Sóc jo!
— Mireu-me les mans i els
peus. No hi veieu res d’especial? Podeu palpar-me les
ferides, podeu tocar-me fins i tot els ossos. Els fantasmes no es deixen tocar. Sóc jo!
En aquell moment els deixebles ja eren
al núvol, el núvol de l’emoció i l’alegria, i continuaven atònits,
com fora de si. Perquè baixessin del núvol els va fer una proposta.
—
Teniu res per menjar? Els fantasmes no mengen. Sóc jo!
Jesús va prendre el tros
de peix rostit que li van oferir. Els pans i els peixos abundaven en el menú de
Jesús. Aleshores els deixebles es van relaxar, es van pacificar, es van obrir a
la realitat de la resurrecció del Senyor.
En
aquest ambient familiar i amistós, Jesús els va explicar les Escriptures, com
abans havia fet amb els d’Emmaús. Els parla sobre el contingut teològic de la
seva passió, mort i resurrecció. Calia que el
Messies patís. Els parlaria d’Isaac, a punt de ser sacrificat; de Josep,
venut pels seus germans; de la serp de bronze en el desert, posada en un pal;
del Servent de Jahvè, que va suportar el
càstig que porta la pau i en les seves ferides vam ser curats; de l’Anyell de
Déu, que va treure el pecat del món, portat a degollar... sense obrir la boca;
del pastor que va ser ferit i del fill únic traspassat; i els va convidar a
resar el salm 21, com havia fet des de la creu, en què descriu anticipadament
la seva passió. També la seva era una mort anunciada.
Allò
va ser una classe de cristologia, amb arguments de la Sagrada Escriptura. Els
deixebles en van prendre bona nota, perquè era lliçó difícil d’entendre.
Jesús
conclou recordant-los la seva condició d’apòstols. Seran enviats a predicar la conversió i el perdó dels
pecats, la misericòrdia de Déu, la vida nova, l’efusió de l’esperit, la
Pasqua interminable. Ells seran testimonis qualificats.
8.
JESÚS HUMÀ:
Jesús
era tan humà com només un Déu pot ser-ho, perquè va assumir tota la nostra
difícil i dialèctica realitat, fins i tot amb les seves limitacions, però no
amb les seves imperfeccions. Va acceptar el que humanitza, no el que
deshumanitza. Tan humà era Jesús que va poder escandalitzar molts, els líders i
defensors d’una espiritualitat desencarnada; segons aquests, dejunava poc, es purificava
poc, feia pocs sacrificis, es relacionava amb gent de mala fama.
Als seus deixebles, per convèncer-los de la
veritat de la seva resurrecció, els ofereix proves ben humanes. No va fer
davant d’ells miracles especials, sinó que els va mostrar el seu cos, els ho va
oferir perquè el palpessin i va menjar davant d’ells.
Les mans ens identifiquen
de seguida, sobretot si es prenen les empremtes dactilars. Les mans de Jesús
eres especials. Eren mans creadores i curatives. Pels seus dits fluïen la
gràcia i la salut. El toc de les seves mans era salvador. Devien estar gastades
de tant servir. Devien estar una mica cremades de tant que hi circulava gràcia,
que és energia espiritual.
Però
el més característic de les seves mans, la seva «empremta dactilar», eren les
nafres. Eren mans foradades, trencades, en senyal d’un amor pacient i generós
fins a l’extrem. «I aquestes ferides que
tens a les mans?... Les he rebut a casa dels meus amics» (Za 13, 6).
«Eren
amics meus, perquè jo els perdonava quan me les feien. Eren amics meus, perquè
jo els estimava, encara que ells no ho sabessin. Eren amics meus perquè Déu és
amic de tots els homes.»
v
Delicades i fortes, capaces d’acaronar els
infants i d’expulsar dimonis.
v
Servicials i
treballadores, disposades a rentar els peus, embenar ferides, curar malalts.
v
Generoses i entregades, ho donen tot i es donen
del tot, multipliquen els pans i es deixen clavar.
v
Pacífiques i amistoses, beneeixen, perdonen,
defensen, protegeixen, acullen, ajuden. «Veniu
a mi»...
v
Religioses i orants, s’eleven al Pare i són
instruments en mans del Pare.
Els
peus de Jesucrist eren prodigiosos:
v
Segurs i decidits, caminant amb nosaltres,
marcant el nostre camí.
v
Pacients i lleugers, saben esperar i saben
acudir prest a la crida de qui l’invoca.
v
Cansats i gastats, de tant caminar rere
l’ovella perduda o rere el caigut a terra.
v
Humils i amistosos, es deixen ungir, es
deixen besar.
v
Forts i victoriosos, capaços de trepitjar i
caminar sobre les onades perilloses del llac.
v
Generosos i entregats, fins a deixar-se
clavar, fins a deixar-se fer nafres.
Així haurien de ser les nostres mans i els
nostres peus. Qui els examini hi ha de reconèixer alguna semblança amb les
mans i els peus de nostre Senyor. Déu, quan ens jutgi, es fixarà en ells, a
veure si estan gastats de tant de servir, de tant de donar i repartir, de tant
de caminar samaritanament; a veure si mantenen el color i la calor de l’amistat
i la misericòrdia. Que no permeti Déu que presentem unes mans i uns peus freds,
durs, insensibles, refinats.
C)
VA MENJAR DAVANT D’ELLS:
Els
àpats de Jesús tenien gran valor i significat. Volien ser com una anticipació
del banquet del regne. Per a Jesús l’àpat era lloc de trobada, signe d’acollida
i amistat, àmbit de conversió i perdó. Eren també moments assenyalats per a la
intimitat, l’oració, l’agraïment i la comunió. Utilitzava ritus i gestos
especials que l’identificaven, com ara mirar al cel, beneir, partir el pa...
Les
aparicions estan gairebé sempre unides a un àpat, en un ambient càlid i agraït.
Aquests àpats pasquals tenen un fort sabor eucarístic.
DAVANT DE JESÚS RESSUSCITAT
Vull apropar-me a tu,
Ressuscitat,
tot i ser conscient que
enlluernes, Senyor meu,
però pots curar-me els
ulls, febles,
perquè vegin la veritat
del teu misteri.
Necessito la calor de la
teva presència,
palpar les teves grans
nafres i cremar
en el teu foc els meus
draps i la meva escòria.
Necessito la llum de la
teva mirada
que traspassi fins al
fons de les meves tenebres
i posi la meva veritat,
així, nua,
als peus de la teva gran
misericòrdia.
Necessito sentir el teu
cor
bategant ple de vida i
amb molta força,
sintonitzar el meu amb el
teu
i caure agenollat, entre
llàgrimes,
balbucejant paraules
entregades.
Necessito l’alè de la
teva boca
i respirar el teu esperit
diví
que transformi la meva
vida en una cosa teva.
Necessito el teu amor,
deixar-me estimar,
i vessar el teu amor en
els germans.
Mn. Alberto Jiménez Moral, rector
Abril de 2012
